Hi ha poques institucions tan honestes com el menú del dia.

No té estrella Michelin.
No surt a les revistes de tendències gastronòmiques.
No necessita il·luminació de disseny ni cartes amb tipografia cuidada.

I, tot i així, resisteix.

Cada migdia, de dilluns a divendres, en milers de bars i restaurants d'aquest país, passa alguna cosa que mereix més reconeixement del que rep: la gent s'asseu a menjar de veritat.

Els seus orígens són humils i directes. Va néixer als anys 60 com una mesura perquè qualsevol treballador pugués menjar calent cada dia sense arruïnar-se. Una intervenció de l'Estat que, per una vegada, va acabar bé.

El que va començar com una política de subsistència es va convertir en cultura.

I la cultura, quan té arrels, no s'arrenca fàcilment.

El que passa cada dia en aquesta taula és difícil d'explicar.

S'hi asseu l'operari de l'obra del davant.
L'advocada que porta el cas de la seva vida.
L'estudiant amb ressaca.
L'autònoma que fa setmanes que no es desenganxa del portàtil.
La parella que no necessita parlar per entendre's.
La que acaba d'arribar a la ciutat i encara no coneix ningú.
El que fa quaranta anys que viu al barri i coneix a tothom.

En la mateixa sala. Amb el mateix menú.

Ja no és només un restaurant.
És teixit social, amb estovalles de paper, si cal.

I hi ha una altra cosa que sovint s'ignora: el menú del dia no sempre omple el local.
Hi ha hores, dies, moments en què hi ha taules buides i cuina encesa.

Capacitat sense cobrir.
Menús que no s'expliquen.
Clients que no saben que, a dues cantonades, hi ha exactament el que busquen.

Aquest buit també és Menús del día.

El primer vam ser tres: en Txema, en Dani i jo.

Tres amics que havíem viscut la mateixa tarda de gana i frustració.
El pla era simple: trucar als restaurants, preguntar el menú i publicar-lo.

Demanar una foto era impensable. No perquè no volguéssim, sinó perquè el 2010 gairebé ningú ho feia.

Ho vam intentar fins i tot a Barcelona Activa, amb un pla empresarial sota el braç.
El projecte era real. El moment, no.

Va quedar aparcat.

El segon intent va arribar des de Bilbao, el 2012.
Projecte final de carrera d'Enginyeria Tècnica de Telecomunicacions, especialitat Telemàtica.

Aquesta vegada amb una idea més evolucionada:

• càmera integrada a l'app
• OCR (reconeixement òptic de caràcters)
• el restaurant fotografia la pissarra i el sistema la interpreta

La direcció era bona. La tecnologia, no.

L'OCR de 2012 era, sent generosos, una promesa.
Reco neïxia coses. Però malament. Molt malament.

Ho vaig presentar, ho vaig aprovar, i la idea va tornar al calaix.

El tercer intent és aquest.

I arriba en una pausa. D'aquelles en què tot es veu més clar.

Vaig recuperar la idea gairebé per casualitat.
I vaig veure una cosa que sempre havia estat allà: feia anys que feia la pregunta equivocada.

Com aconseguim que els restaurants publiquin el menú?

Aquesta no era la pregunta. La pregunta era:

I si les dades les generen els que mengen?

Qui arriba, fa una foto de la pissarra abans de seure.
Sense pensar-hi gaire. Com un gest quotidià.
I sense saber-ho del tot, ajuda al que arriba després.

Un sistema que funciona al revés.
Que neix del que consumeix, no del que produïx.

No hi ha algoritme que substituï algú que hi era fa vint minuts i et diu què hi havia.

La tecnologia, per fi, està a l'alçada.

Que la gent s'ajudi a menjar bé.

Això és Menús del día.